Els orígens dels "castells"

Segons Joan Amades, l’origen dels castells humans cal trobar-lo a les primeres Festes Decennals de la Candela de la ciutat de Valls, a l’any 1791. ... El ball dels valencians acabava amb una torre. Tres dels ballarins pujaven damunt de les espatlles dels companys, agrupats i formant pinya, i el capdanser s’enfilava damunt dels tres. Per tal de palesar i exterioritzar més llur agraïment a la Mare de Déu, van estimular-se a fer la torre com més alta i més ardida millor, i així arribaren a instituir un exercici gimnàstic popular de gran mèrit i de molta ardidesa, únic al món, conegut pels castells i més encara pels Xiquets de Valls. Tot l’estímul de la dansa fou concentrat en la figura final, fins al punt que la torre va absorbir el ball, avui completament desaparegut.

    De danses que acaben amb una torre final se’n troben d’altres a casa nostra mateix i en diversos pobles estrangers, però cap no passa dels tres pisos i àdhuc hi ha llocs en què, per tal de donar-li estabilitat, fan la torre al voltant d’un alt bastó que li fa com d’espinada o d’eix. Cap d’aquests exercicis no és, ni llunyanament, comparable als castells dels xiquets. Els castellers d’avui fan tres tipus d’exercici: el pilar, quan cada pis està format per un sol casteller; la torre, quan els pisos són de dos, i el castell, quan els pisos passen d’aquest nombre. El pilar també és qualificat d’espadat.

IL·LUSTRACIONS DEL COSTUMARI CATALÀ de Joan Amades

Hom calcula els castells per l’alçada en pisos i pel nombre de castellers que formen cada pis. El tres de set, per exemple, és el castell en què cada pis està format per tres homes i en té set d’alçada; el cinc de vuit és aquell en el qual cada pis es compon de cinc homes i té una alçada de vuit pisos. Es fan castells amb pilar al mig; aixequen alhora un pilar i un castell que es basteix al seu entorn; en desfer-se el castell resta el pilar erecte, que se sosté mentre ho permet la resistència dels castellers. Els castellers que formen la base del castell i que toquen a terra són qualificats de baixos. Només posen a contribució la força, car no els cal enginy. Els qui pugen al seu damunt són els dosos i constitueixen la clau del castell, puix que en sostenen tot l’equilibri i tota la balançada i gairebé el pes sense tocar a terra ni comptar amb una base ferma i immòbil. Els que segueixen són qualificats de terços, quarts, cinquens, etcètera. Els pisos alts redueixen el nombre dels qui els formen. Hi ha casos en què el penúltim s’aclofa i rep el qualificatiu de cassola. El darrer pis el forma un infant qualificat d'enxaneta, nom arcaic del terme penell. A voltes imita aquest estri, obrint i tancant els braços per a simular el moviment de la veleta. La supervivència d’aquest nom aplicat a l’infant que corona aqueixes construccions de carn humana sembla revelar una antiguitat, que documentalment no es confirma. Hi ha enxanetes de cinc anys.

El període de més esplendor dels castellers fou el comprès entre l’any 1850 i el 1870, i va ésser a la festa major de Tarragona on van aixecar els castells més alts i valents: el quatre d’onze i el pilar de set.

Com si l’exercici no fos d’ell mateix prou difícil i arriscat, els castellers encara hi fan filigranes. Aixequen castells per sota, és a dir, primer l'enxaneta i davall seu el del pis de sota, i així tots els altres van alçant el castell a plom, amb una ostentació extraordinària de força i d’equilibri. També fan caminar els castells. Una altra filigrana consisteix a beure vi en porró els qui formen el pilar. Comença el baix, i l’un darrera l’altre fan pujar el porró fins a l'enxaneta, el qual, quan ha begut, el llença a fi d’estar prou desembarassat en baixar. Els castells s’aixequen al so de tonades de gralla molt típiques, que donen delit als castellers i vénen a constituir com l’ànima d’aquestes atrevides construccions. Els castells concorren a la processó i a voltes han entrat dins del temple, on s’han aixecat ardits i arrogants, per bé que no gaire lluny del cancell.

Les torres que coronen algunes danses, que, com hem dit, són comunes a diferents pobles, semblen encloure un origen màgic. Formaven part d’antigues cerimònies agràries i tractaven de provocar el creixement dels vegetals, imitant la idea de la creixença i de l’elevació, així com les curses tractaven de provocar-ne el creixement ràpid per una acció d’accelerament.

Bibliografia: Costumari Català de Joan Amades